Vocació


Reconec que hi ha ocasions, certs moments i de vegades, fins i tot, dies sencers... en què no puc evitar pensar que he triat –sense saber-ho– un dels camins més difícils d'entre tots els possibles. Una professió que exigeix el màxim de mi a nivell racional i emocional; que d'una banda em demana reflexió i aprenentatge continus i de l'altra, em remou i sacseja constantment. Una feina que em porta a enfrontar-me a diari a moltes de les coses que més dubtes i pors em generen i just d'aquesta manera, em col·loca exactament allà on em cal per créixer. Una tasca en la que, per més reptes que apareguin, per molt que tot s'enredi i per complicat que resulti recuperar l'equilibri... sempre, absolutament sempre, pesen més les raons per no deixar d'intentar fer-ho millor a cada nova oportunitat. Una vocació d'ajuda plena de dualitats, on és tan important el que t'han ensenyat com tot allò que vas aprenent mentre avances, mentre escoltes i sostens fortaleses i debilitats, alegries i angoixes i llums i obres, mentre acompanyes en una part del trajecte, sempre tan bé com està a les teves mans... Un dia a dia ple de somriures, mirades còmplices i abraçades sinceres. De paraules que van i venen i preocupacions que –sense poder-ho evitar– fas una mica teves. D'esforços i recompenses i lliçons de superació personal. De la màgia dels petits detalls.