Audició, pèrdua auditiva i sordesa
L'audició es defineix com el conjunt de processos, fisiològics i psicològics, que ens permeten percebre els diferents sons de l'ambient. Els òrgans receptors del sistema auditiu capten les ones sonores en forma d'estímuls mecànics i els centres nerviosos de l'oïda transformen aquestes vibracions en impulsos nerviosos, que són interpretats al cervell (lòbul temporal). La sordesa, doncs, és el resultat de la presència d'una alteració en la funció anatòmica i/o fisiològica del sistema auditiu i té com a conseqüència la disminució o la pèrdua de l'audició, fet que dóna una dificultat o impossibilitat per sentir correctament.
L'afectació de la capacitat auditiva pot produir-se en forma d'hipoacúsia (quan la pèrdua auditiva és menor a 70 dB), de sordesa (quan la pèrdua auditiva major a 70 dB) o de cofosi (sordesa total). Així mateix, la pèrdua auditiva pot ser unilateral (si afecta una oïda) o bilateral (si afecta les dues) i transitòria o permanent en funció de la seva durada en el temps, és a dir, de si és reversible o irreversible. De forma més específica, trobem diferents classificacions de la sordesa segons si ens fixem en: la localització de la lesió, el moment d'afectació de l'audició o el grau de pèrdua auditiva. A continuació, les veurem amb detall:
Localització de la lesió
Per comprendre els diferents tipus de pèrdua auditiva segons la localització de la lesió, cal conèixer com és el nostre sistema auditiu. A grans trets, aquest es divideix en tres parts: l'oïda externa, l'oïda mitjana i l'oïda interna. D'una banda, l'oïda externa (OE) està formada pel pavelló auditiu (orella), el conducte auditiu extern (CAE) i la membrana timpànica (o timpà), que separa el conducte auditiu extern de la cavitat timpànica. L'oïda externa és l'encarregada de captar les ones sonores i fer-les arribar a l'oïda mitjana. Per la seva banda, l'oïda mitjana (OM) està formada per la cavitat timpànica, la cadena d'ossets (martell, estrep i enclusa) i la trompa d'Eustaqui, una estructura que equilibra les pressions a l'oïda mitjana i que s'estèn des de la cavitat timpànica fins a la rinofaringe. Finalment, l'oïda interna (OI) comprèn el sistema de conductes semicirculars (responsables del sentit de l'equilibri) i la còclea. A l'oïda interna es transformen les ones sonores en impulsos nerviosos i, a través del nervi auditiu, són enviades al cervell, on s'interpreta la informació auditiva.
Així, segons la localització de la lesió, la sordesa pot ser de tres tipus: transmissiva, neurosensorial o mixta. Per una banda, la sordesa transmissiva (o de conducció) es produeix per afectació de l'oïda externa i/o oïda mitjana i dóna lloc a una dificultat en la conducció de les ones sonores cap a l'oïda interna. Algunes de les causes poden ser: bloqueig del conducte auditiu extern (per presència d'un tap de cera), infecció o inflamació (otitis) i malformacions o lesions que dificultin o impedeixin la correcta transmissió del so (perforació del timpà, alteracions en la cadena d'ossets...), entre d'altres. Per altra banda, la sordesa neurosensorial (o de percepció) pot ser conseqüència d'una alteració de l'oïda interna a nivell dels conductes semicirculars, la còclea o el nervi auditiu, produïda per alteracions genètiques, malformacions presents des del naixement o adquirides (durant l'embaràs o els primers anys de vida, per exemple), infeccions, lesions, tumors, exposició a sorolls forts durant un llarg període de temps o ús de fàrmacs ototòxics (medicaments que poden afectar l'audició i/o l'equilibri), entre d'altres. Finalment, es parla de sordesa mixta quan la persona presenta una combinació de sordesa transmissiva i neurosensorial.
Moment d'afectació de l'audició
Segons el moment en què s'afecta la capacitat auditiva, la sordesa es classifica en: prelocutiva, perilocutiva o postlocutiva. La sordesa prelocutiva es produeix abans de l'adquisició del llenguatge oral (dels o als 2 anys), la perilocutiva quan l'infant encara està adquirint el llenguatge (dels 2 als 4-5 anys d'edat) i la postlocutiva quan ja s'ha adquirit el llenguatge (dels 5 anys en endavant). Les conseqüències són diferents en cada cas, ja que no és el mateix que la pèrdua de l'audició tingui lloc quan ja s'han adquirit una o més llengües que quan encara no existeix una llengua assimilada. El procés d’aprenentatge lingüístic en les sordeses prelocutives i perilocutives (quan la sordesa és present abans dels 5 anys d'edat, aproximadament) no es produirà de forma natural i autònoma, sinó que caldrà estimular-lo de forma intencional i sistemàtica amb tractament logopèdic.
Grau de pèrdua auditiva
El grau de pèrdua auditiva es mesura amb una prova d'audiometria que permet conèixer la sensibilitat auditiva per les diferents freqüències sonores i que pren com a referència els nivells d'audició normal, on el llindar auditiu se situa entre o i 20 decibels (dB) en totes les freqüències (Hz) representades a l'audiograma. Això vol dir que les persones normooients (amb audició normal, sense sordesa) necessiten un mínim de o dB i un màxim de 2o dB d'intensitat per ser capaços de percebre les diferents freqüències (Hz) dels sons ambientals.
Com major és el grau de pèrdua auditiva, més avall se situa el llindar auditiu a la gràfica de l'audiograma: això vol dir que la persona necessita una intensitat de so superior (més decibels o dB) per començar a detectar les diferents freqüències (Hz), tal com s'observa a la imatge. L'espai que queda per sobre del llindar auditiu és l'anomenat “camp inaudible" i són tots aquells sons que la persona no arriba a sentir sense el suport d'amplificació acústica (audiòfons, implant coclear...). Una persona amb sordesa lleu, per exemple, necessitarà entre 20 i 40dB d'intesitat per poder detectar les diferents freqüències sonores i per tant, la zona dels o als 20dB serà el seu camp inaudible. Així doncs, podem classificar la pèrdua auditiva en quatre graus:
La sordesa lleu presenta un llindar d'audició situat entre els 2o-40 dB. La persona és capaç de discriminar tots els sons de la parla, però li costen més o menys de percebre segons la seva posició en la paraula o la intensitat de l'emissió. Per això, pot tenir problemes per sentir la veu baixa, discriminar alguns sons consonàntics o comprendre el que sent, especialment en ambients sorollosos o converses en gran grup. Si es produeix en l'edat adulta no té una gran incidència a nivell social, però en infants pot donar lloc a dificultats en l'adquisició del llenguatge i la parla, així com en els aprenentatge escolars.
La sordesa moderada presenta un llindar d'audició entre els 41-70 dB. La persona detecta els sons de la parla de forma general, però té dificultats en la discriminació auditiva d'alguns grups sonors, fet que dóna lloc a dificultats per diferenciar paraules que sonen de forma semblant. Donat que pot perdre's informació durant les converses, necessitarà una amplificació acústica amb audiòfon/s per tal d'arribar a percebre correctament tota la informació lingüística. Un infant amb una pèrdua auditiva moderada pot desenvolupar el llenguatge de forma espontània, però pot presentar dificultats en la comprensió del llenguatge oral, retards en l'adquisició de la parla, dificultats en l'accés a l'escriptura i, de forma freqüent, problemes a nivell de comportament. Podria passar desapercebuda en considerar-se que la criatura és poc obedient o que va molt a la seva.
La sordesa severa presenta un llindar d'audició entre els 71-90 dB. La persona no detecta cap so de la parla si no s'emet a una intensitat força elevada i per tant, té dificultats per seguir una conversa a una intensitat normal (50-60 dB) o comunicar-se en ambients sorollosos. El llenguatge oral no es desenvolupa de forma espontània i per tant, necessita amplificació acústica amb audiòfon/s, recolzament de la lectura labial i realitzar intervenció logopèdica per entrenar la detecció i identificació dels sons de la parla. Afortunadament, en infants aquest grau de pèrdua auditiva es detecta cada cop a edats més primerenques.
La sordesa profunda (o pregona) es caracteritza per una pèrdua auditiva que supera els 90 dB. La persona no detecta cap so de la parla i pot sentir, únicament, una vibració. Els audiòfons són insuficients per compensar la pèrdua auditiva i resulta imprescindible la combinació de l'ús d'implants coclears amb el treball logopèdic. Pot presentar alteracions importants en el desenvolupament global si no es fa una bona estimulació auditiva, afectant a les funcions d'alerta i orientació, l'estructuració espai-temps i el desenvolupament socio-afectiu, entre d'altres aspectes. La pèrdua auditiva en la sordesa profunda pot variar en funció de les restes auditives, que indiquen la màxima freqüència (Hz) que la persona pot percebre ― encara que sigui a la màxima intensitat (dB) ― sense el suport d'amplificació acústica. Així, podem trobar: sordesa profunda de primer grau (restes auditives fins a 4000 Hz), de segon grau (restes auditives fins a 2000 Hz), de tercer grau (restes auditives fins a 1000 Hz), de quart grau (restes auditives fins a 750 Hz) i cofosi, quan no queda cap resta auditiva i la persona no pot percebre cap so.
Referències bibliogràfiques
- Suárez, Alejo, Suárez, Hamlet, & Rosales, Beatriz. (2008). Hipoacusia en niños. Archivos de Pediatría del Uruguay, 79(4), 315-319. Recuperat el 3 d'agost de 2017 del següent enllaç.
- Libro blanco sobre Hipoacusia. Detección precoz de la Hipoacusia en recién nacidos. Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. 2003.
- Fuentes, J. C., & Tahull, J. G. (2000, January). Cribado neonatal de la sordera mediante otoemisiones acústicas evocadas. In Anales de Pediatría (Vol. 53, No. 6, pp. 586-591). Elsevier Doyma.