El principi del camí


Després d'uns mesos dedicant-me per complet al màster en Atenció Precoç i Família que curso des de setembre de 2016 i de realitzar pràctiques voluntàries durant un temps per anar guanyant experiència, el passat mes de juny vaig començar el meu camí en aquesta professió com a logopeda autònoma.

Amb l'inici de curs, he tornat a aquell ritme que, tot i que ja és conegut, encara no he acabat de descobrir del tot; a aquella rutina que vaig estrenar fa tan sols uns mesos i a la que encara m'estava acostumant quan va arribar l'estiu i amb ell, el moment de parar. Fa uns dies he reprès l'aventura que va començar quan menys ho esperava i que m'ha fet adonar-me, precisament, de la importància de no esperar. No esperar a sentir-se del tot preparat per fer el primer pas, proposar-se que les ganes de complir un somni siguin més fortes que la por a que no sigui perfecte i atrevir-se sabent que encara queda molt per aprendre, per millorar. He tornat a aquella feina que sento feta a la meva mida i que cada dia m'agrada més; encara que tot sigui molt més complex en la pràctica que sobre el paper, encara que el desconcert i el dubte m'envaeixin sovint i estar començant segueixi fent-me sentit aclaparada, insegura, com qui navega sense mapa ni ruta.

Treballar amb persones, establint amb elles una relació d'atenció i ajuda, entrant a les seves vides, acompanyant-les en part del seu camí i sent partícep dels seus avenços... m'està ensenyant moltes coses, però també removent més del que imaginava. Fa temps ja ho vaig intuir i ara ho estic descobrint: estar en contacte amb nens, joves i adults que persegueixen millorar, que són exemples de superació i lluita, ens recorda, inevitablement, les nostres pròpies batalles, els nostres propis reptes. Cada dia aprenc i creixo al seu costat, però també em retrobo amb antigues pors i surten a la llum aquelles parts de mi que potser podrien canviar. Aquella sensació al pensar que hauria d'haver dit això i no allò altre; l'etern dubte de què hauria passat si hagués fet les coses d'una altra manera. Aquell pessic a l'ànima al ser conscient de la importància del que diem ―amb paraules, mirades o gestos inconscients― i de quant pot marcar als altres sense que ni tan sols ens en adonem.

Sento que encara queda molt camí per recórrer i desenes de primeres vegades per superar, però confio en que tot anirà, poc a poc, trobant el seu lloc. Que encara que els nervis, la inseguretat, la incertesa i la por a no estar a l'alçada es barregin de forma constant des del primer moment, la il·lusió de donar la mà a qui ho necessita i la màgia de ser testimoni dels esforços, progressos i èxits de les persones a les que acompanyo estarà, sempre, per sobre de qualsevol por. No hi ha hagut un dia “fàcil", però hi ha una cosa que es repeteix cada cop que hi penso: sempre, sempre, val la pena.