Trastorn Específic del Llenguatge (TEL)


Com ja vam veure a l'article anterior, el Trastorn Específic del Llenguatge és un trastorn del processament lingüístic que afecta a la comprensió i/o l'expressió i que es manifesta amb un inici tardà, un desenvolupament lent i unes dificultats importants en l'adquisició del llenguatge. Aprofitant que el 30 de setembre de cada any se celebra el “Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Trastorn Específic del Llenguatge", he preparat aquest article explicant els aspectes més importants per comprendre aquest trastorn que afecta, actualment, entre el 2 i el 7% de la població infantil.

Definició i característiques

El Trastorn Específic del Llenguatge es manifesta com una dificultat per l'adquisició, el desenvolupament i el correcte ús de les habilitats de comprensió i/o expressió a través del sistema lingüístic. Es parla de trastorn específic perquè afecta de forma concreta al desenvolupament del llenguatge en els seus diferents nivells (fonètica, fonologia, lèxic, semàntica, morfologia, sintaxi i pragmàtica) i aquestes dificultats no poden ser explicades per alteracions o dèficits a nivell intel·lectual, neurològic,  sensorial, motor, emocional o sociofamiliar. Així mateix, es considera un trastorn de caràcter heterogeni perquè pot afectar a un, més d'un o tots els nivells del llenguatge esmentats i fer-ho amb diferents graus de severitat, fet que dóna lloc a unes característiques clíniques i un perfil lingüístic diferents en cadascun dels casos.

Aquest trastorn afecta a l'adquisició del llenguatge de forma molt primerenca, es manté durant la infància i l'adolescència i pot tenir repercussions, més o menys importants, al llarg de la vida adulta. De forma general, els infants amb TEL presenten problemes en la comprensió i/o expressió del llenguatge, errors atípics que no es corresponen amb els patrons d'adquisició estàndard del llenguatge i unes dificultats més resistents al tractament que les observades en el retard simple

Implicacions: més enllà del llenguatge

Si bé la criatura segueix un bon desenvolupament en la resta d'aspectes, els problemes en la comunicació i el llenguatge oral poden provocar afectacions en la conducta i les relacions socials (aïllament social, assatjament escolar...), interferir sobre l'aprenentatge del llenguatge escrit (lectura i escriptura) i les matemàtiques i afectar les habilitats bàsiques per l'aprenentatge (com ara l'atenció, la imitació verbal o el seguiment d'instruccions, entre d'altres), fet que pot repercutir en el rendiment acadèmic posterior. Les habilitats i dificultats de la persona amb TEL van canviant al llarg del temps i per tant, cal anar-se adaptant a aquestes per poder donar la resposta més adequada en cada moment.

Diagnòstic

Actualment, el diagnòstic es basa en criteris d'exclusió, criteris d'inclusió i criteris d'evolució. Per una banda, els “criteris d'exclusió" indiquen que, per considerar que l'inici tardà i les dificultats en l'adquisició del llenguatge són degudes a aquest trastorn, l'infant no ha de presentar dèficits a nivell intel·lectual, sensorial, motor, social o afectiu, trastorns psicopatològics ni lesions cerebrals. Per altra banda, els “criteris d'inclusió" marquen que el nivell d'expressió ha de ser inferior en com a mínim 12 mesos i el nivell de comprensió inferior en com a mínim 6 mesos, respecte aquells infants que tenen la mateixa edat o igual nivell de desenvolupament no verbal. Finalment, els “criteris d'evolució" fan referència al nivell de resposta a la intervenció o el grau de resistència al tractament i són els que permeten diferenciar-lo, entre d'altres, del retard simple.

En qualsevol cas, és necessari realitzar una exploració neurològica, psicològica i lingüística on es reculli informació sobre l'estat general de l'infant (grau de desenvolupament, nivell d'intel·ligència, presència o absència de problemes neurològics, interacció social...), es descartin altres causes de les dificultats en el llenguatge (estudi de l'audició i funcionament dels òrgans bucofonatoris) i s'avaluï el nivell de comprensió i expressió del llenguatge, en funció de l'edat cronològica i l'edat mental.

Intervenció

Actualment, no és fácil saber quina és la millor estratègia d'intervenció logopèdica perquè falten estudis controlats que aportin una evidència clara al respecte. No obstant, el que és clar és que les afectacions associades a aquest trastorn tenen un caràcter evolutiu i per tant, si no s'inicia una intervenció primerenca els problemes poden agravar-se amb el temps i l'infant pot acabar rebent un diagnòstic més greu. Per això, encara que en les edats més primerenques sigui difícil saber si es tracta d'un retard simple o d'un trastorn específic del llenguatge, si es detecten dificultats lingüístiques és important iniciar una intervenció logopèdica centrada en l'estimulació del llenguatge. En cap cas resultarà perjudicial per a l'infant, sinó tot el contrari, i si s'espera un temps per veure com és l'evolució i la resposta al tractament es podrà confirmar o redefinir el diagnòstic inicial. Així doncs, hi ha consens en que la intervenció ha de ser precoç, intensiva i sostinguda en el temps, individualitzada, basada en la informació obtinguda al llarg del procés d'avaluació i d'enfoc interdisciplinar.

Un aspecte clau en la intervenció és la implicació per part dels dos agents més importants en la vida de l'infant: la família i l'escola. En l'atenció a la família, el professional ha d'aportar informació sobre el trastorn i resoldre qualsevol dubte que es puguin plantejar, donar estratègies per interactuar amb el seu fill o filla de forma eficaç, oferir pautes per contribuir al bon desenvolupament del llenguatge i demanar que practiquin a casa el que es treballa a les sessions per afavorir la generalització dels aprenentatges en tots els contextos. En relació al context escolar, cal una bona coordinació amb l'escola per assegurar que es realitzen les adaptacions del currículum necessàries en cada cas (modificació de continguts, objectius, metodologia, activitats, formes d'avaluació, horaris, formes d'agrupament...) i per donar, si cal, pautes per interactuar amb l'infant.

Evolució i pronòstic

L'evolució de les dificultats i el pronòstic dependran de la gravetat en què es presenti el trastorn, però també del moment de detecció i d'inici del tractament, de l'adequació de l'abordatge terapèutic i del suport que la persona rebi del seu entorn. Generalment, persisteixen els problemes a nivell de les habilitats narratives (dificultats per mantenir la coherència i cohesió del discurs o dificultats per extreure la informació important i suprimir la informació que no ho és), les dificultats a nivell conversacional (problemes per iniciar converses, dificultats per respectar els torns i controlar les interrupcions o dificultats en la comprensió) i, en alguns casos, els problemes a nivell de relació social (dificultats en la interacció social amb persones de la mateixa edat o problemes socials en contextos desconeguts o situacions sobre les que senten que tenen menys control).

Tot i que s'ha avançat força en molts aspectes, encara resulta necessari seguir impulsant el desenvolupament d'instruments i serveis que permetin una detecció precoç i un diagnòstic més segur, garantir l'aplicació de mesures educatives en tots els alumnes que presenten necessitats educatives especials derivades dels problemes en la comunicació i el llenguatge i fomentar les mesures terapèutiques primerenques, de llarga durada i amb enfoc interdisciplinar, amb una bona coordinació entre els diferents professionals i amb els diferents contextos en què es desenvolupa l'infant (família, escola, comunitat...).


Referències bibliogràfiques