L'atenció precoç


L'atenció precoç s'entèn com un conjunt d'intervencions que es dirigeixen a la població infantil de o a 6 anys, a la seva família i el seu entorn, amb l'objectiu de donar resposta ― tan aviat com sigui possible ― a les necessitats transitòries o permanents dels infants que presenten un trastorn en el desenvolupament o tenen risc de patir-lo. Aquestes actuacions són planificades per un equip d'experts en el desenvolupament infantil, que inclou les disciplines de medicina, psicologia, logopèdia, fisioteràpia i treball social, entre d'altres. Aquests equips treballen de forma interdisciplinària en els CDIAP (Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç) per tal de garantir una atenció integral i amb un enfoc global i l'infant hi pot arribar tant per iniciativa de la família com per derivació de professionals, centres o altres serveis especialitzats.

Objectius de l'atenció precoç 

En essència, l'objectiu de l'atenció precoç és detectar i atendre als infants que presenten problemes en el desenvolupament, així com prevenir les situacions que els poden provocar. La seva finalitat és afavorir la maduració en totes les dimensions del desenvolupament, evitar o reduïr els efectes dels trastorns sobre el desenvolupament global de l'infant, potenciar el benestar atenent les necessitats i demandes de l'infant, la família i l'entorn, introduir mecanismes de compensació, eliminació de barreres i adaptació a les necessitats específiques i possibilitar una bona integració en els medis familiar, escolar i social.

Cada cop més, s'entèn l'atenció precoç o primerenca com un procés de capacitació dels cuidadors de
l'infant per millorar la qualitat de vida, tant del nen o nena com de la pròpia família.

Des del model ecològic (Bronfenbrenner) es considera que la família és un sistema en constant interacció amb altres sistemes i es defensa que el subjecte no es desenvolupa de forma aïllada, sinó per influència de la interacció dels diferents sistemes que l'envolten. Donada l'estreta relació entre els diferents sistemes que envolten l'infant, es creu que des de l'atenció precoç no és suficient amb mirar la família de l'infant (unitat de desenvolupament i primer context de relació), sinó que també cal veure com és el seu context proper i la influència de la societat on es desenvolupa (creences i valors, mitjans de comunicació...).

Principis bàsics de l'atenció precoç 

  • Els infants aprenen millor a partir de rutines i activitats quotidianes amb les persones amb les quals passen més temps. La intervenció, per tant, s'hauria de centrar en el treball en contextos naturals i en donar estratègies per quan el professional no estigui amb l'infant, ja que el més important és la relació entre aquest i les persones properes a ell.
  • Totes les famílies, amb els ajuts i recolzaments necessaris, poden afavorir i reforçar l'aprenentatge i desenvolupament dels seus fills. El professional ha de treballar amb els cuidadors, recolzar-los i empoderar-los per tal que reflexionin sobre els problemes amb els quals es troben, puguin identificar el que els preocupa i trobin solucions per si mateixos als problemes de les situacions diàries, ensenyant-los a fer-ho i donant-los eines i estratègies que els hi serveixin.
  • Tot el procés ha de ser individualitzat i reflectir les preferències, estils d'aprenentatge, creences i valors culturals tant de l'infant com de la seva família. En aquest sentit, els objectius d'intervenció que es proposin han de ser concrets, avaluables i funcionals, és a dir, basats en les necessitats i prioritats de l'infant i de la seva família.
  • Les intervencions que es duguin a terme han d'estar basades en principis i pràctiques vàlids, en l'evidència científica. El professional ha d'estar pendent i al dia dels articles que es publiquen en revistes científiques i estar preparat per donar resposta a les preguntes i resoldre els dubtes i consultes que puguin plantejar els familiars de l'infant.

 

Importància de l'atenció precoç en el desenvolupament

El desenvolupament infantil es caracteritza, durant els primers anys, per l'adquisició progressiva de funcions tan importants com el control postural, la capacitat de deambulació autònoma o la comunicació i el llenguatge verbal, entre molts altres. L'aprenentatge d'aquestes habilitats està estretament relacionat amb el procés maduratiu del sistema nerviós i depèn, també, de la interacció entre factors biològics, psicològics i socials de l'individu. El desenvolupament de l'infant, però, també depèn en gran mesura de la relació que cada nen o nena estableix amb els adults i l'entorn que l'envolten.

Detectar els trastorns del desenvolupament i les situacions de risc que puguin provocar-los de la forma més primerenca possible resulta de gran importància. La majoria d'investigadors defensen que realitzar una detecció precoç adequada pot comportar una millora significativa en alguns aspectes del dèficit o trastorn, malgrat es tracti d'un trastorn congènit i permanent. En particular, en relació al desenvolupament de la comunicació i el llenguatge, la detecció primerenca mostra efectes clarament positius en el pronòstic sempre que s'acompanya, és clar, d'una correcta avaluació, intervenció i seguiment posteriors, així com d'una intervenció també el més primerenca possible i una bona atenció a la família.

Així doncs, la família de l'infant, com a primer context de d'interacció, i en especial els pares, com les persones que més el coneixen, es converteixen en una peça clau en el tractament en atenció precoç, tal com veurem amb més detall en propers articles, on parlarem de la importància de la família en la intervenció i del treball centrat en la família, entre d'altres.

Fotografia: Banyador de ratlles ©