La sordesa infantil


La sordesa, com ja vam veure a l'article anterior, es manifesta com una pèrdua o disminució de la capacitat per percebre correctament els estímuls sonors de l'entorn. Si bé la pèrdua auditiva afecta a persones de totes les edats, la sordesa infantil és considerada un problema de salut especialment greu, tant per la seva incidència (5 de cada 1ooo infants neixen amb sordesa o pateixen algun grau de pèrdua auditiva durant la primera infància) com per les seves implicacions.

Donada la importància de l'audició en l'adquisició del llenguatge i la parla, qualsevol trastorn auditiu tindrà repercussions en el desenvolupament lingüístic i comunicatiu. Mentre uns graus de pèrdua auditiva gairebé no afectaran al desenvolupament del llenguatge i la comunicació, altres donaran lloc a dificultats per desenvolupar aquestes capacitats de forma natural i espontània. I això podrà provocar, de retruc, dificultats en l'accés i l'ús del llenguatge escrit (lectura i escriptura), en els processos d'aprenentatge (rendiment escolar) i/o en el desenvolupament a nivell cognitiu, social i afectiu de l'infant.

marc-lespetiteschoses.png

Les conseqüències que la pèrdua auditiva pugui tenir sobre el desenvolupament general de cada criatura, dependran d'un gran nombre de factors, com ara: la localització i la causa de la lesió, el grau de pèrdua auditiva, la quantitat i qualitat de les restes auditives, el moment d'afectació, l'ús de pròtesis auditives i el tipus (audiòfon o implant coclear), la diferència entre edat cronològica i edat auditiva (temps que porta amb les pròtesis), les característiques pròpies de cada petit (caràcter, capacitats cognitives, presència d'altres trastorns associats...), l'ús de la llengua de signes i/o el recolzament de la lectura labial, la implicació de la família o l'estimulació que reb per part de l'entorn proper.

La combinació d'aquests factors condicionarà el pronòstic i indicarà quin és el tractament més adequat en cada cas, però la intervenció sempre haurà de tenir com a objectiu principal afavorir al màxim el desenvolupament de les capacitats de l'infant, millorar la seva qualitat de vida i oferir-li les mateixes oportunitats de desenvolupament de les quals gaudeixen els infants oients. Un altre factor especialment important en el desenvolupament les criatures amb sordesa o hipoacúsia és el moment en què es detecta el problema auditiu. Realitzar una detecció i diagnòstic precoços permet iniciar una intervenció primerenca i això, s'ha demostrat, ajuda a minimitzar ― i en alguns casos, prevenir ― gran part dels efectes adversos de la sordesa; fet que permet aconseguir un millor desenvolupament, tant a nivell comunicatiu i lingüístic com cognitiu, social i afectiu.

La majoria de les sordeses infantils són presents en el moment del naixement o durant el primer any de vida i per aquesta raó, en els últims anys s'han posat en marxa diversos programes de detecció precoç. Cada vegada són més els hospitals i clíniques que duen a terme una prova de cribatge als recent nascuts que permet detectar possibles pèrdues auditives i reduïr, així, les repercussions que té el fet de realitzar un diagnòstic tardà.

El “cribatge auditiu neonatal" és un programa implantat a nivell estatal destinat a identificar els nounats que presenten sordesa congènita, és a dir, present des del naixement. Aquesta prova es realitza a partir de les 24h de vida, durant l'ingrés a la maternitat de l'hospital on neix el nadó, i la tècnica més utilitzada són els “potencials evocats auditius del tronc cerebrals" (PEATC). És una prova senzilla, ràpida i indolora que avalua l'activitat de la via auditiva i el nervi auditiu i la resposta del cervell a l'estimulació acústica per comprovar el funcionament del sistema auditiu. Si el nadó no supera la prova, cal realitzar proves complementàries per confirmar o descartar la presència d'un problema auditiu i la confirmació del diagnòstic de sordesa en aquests infants s'ha de realitzar abans dels 3 mesos de vida. Normalment, la sordesa total (cofosi) i els graus de sordesa més greus (severa i profunda) es detecten amb aquest cribatge. En canvi, en les sordeses moderades o lleus el nadó acostuma a passar la prova de cribatge i la detecció arriba més tard, per sospita de la família, l'escola o el pediatre.

Els programes de detecció precoç com aquest tenen l'objectiu d'aconseguir que la detecció de la sordesa congènita es realitzi abans del mes, el diagnòstic als 3 mesos i l'intervenció amb pròtesis auditives i tractament logopèdic al voltant dels 6 mesos de vida, aproximadament. En l'actualitat, els infants amb sordesa són diagnosticats cada cop més aviat (al voltant dels 12 mesos) i en un bon nombre de casos, desenvolupen una parla completament normal i intel·ligible. Els canvis i iniciatives que s'han impulsat al llarg dels últims anys, han aconseguit millorar considerablement tant el desenvolupament com la qualitat de vida dels infants amb sordesa. Això ha estat possible, entre d'altres motius, perquè el procés de detecció i diagnòstic és cada cop més precoç, la intervenció logopèdica primerenca facilita l'accés al llenguatge oral (amb els programes d'intervenció auditiu-verbals) i els avenços tecnològics en les pròtesis auditives permeten una amplificació acústica cada cop millor.

 

    Referències bibliogràfiques

    • Puig, T., Municio, A., & Medà, C. (2008). Cribaje (screening) auditivo neonatal universal versus cribaje (screening) selectivo como parte del tratamiento de la sordera infantil. La Biblioteca Cochrane Plus2(2).
    • Monsalve González, A., & Núñez Batalla, F. (2006). La importancia del diagnóstico e intervención temprana para el desarrollo de los niños sordos: Los programas de detección precoz de la hipoacusia. Psychosocial Intervention15(1), 7-28.
    • Faletty, P. (2016). La importancia de la detección temprana de la hipoacúsia. Revista Médica Clínica Las Condes, Volume 27, Issue 6, Pages 745-752

     

    © Fotografia: Inés (Les petites choses du dimanche)