El principi del camí


Després d'uns mesos dedicant-me per complet al màster en Atenció Precoç i Família que curso des de setembre de 2016 i de realitzar pràctiques voluntàries durant un temps per anar guanyant experiència, el passat mes de juny vaig començar el meu camí en aquesta professió com a logopeda. Amb l'inici de curs, he tornat a aquell ritme que, tot i que ja és conegut, encara no he acabat de descobrir del tot; a aquella rutina que vaig estrenar fa tan sols uns mesos i a la que encara m'estava acostumant quan va arribar l'estiu i amb ell, el moment de parar. Fa uns dies he reprès l'aventura que va començar quan menys ho esperava i que m'ha fet adonar-me, precisament, de la importància de no esperar. No esperar a sentir-se del tot preparat per fer el primer pas, proposar-se que les ganes de complir un somni siguin més fortes que la por a que no sigui perfecte i atrevir-se sabent que encara queda molt per aprendre, per millorar. He tornat a aquella feina que sento feta a la meva mida i que cada dia m'agrada més; encara que tot sigui molt més complex en la pràctica que sobre el paper, encara que el desconcert i el dubte m'envaeixin sovint i estar començant segueixi fent-me sentit aclaparada, insegura, com qui navega sense mapa ni ruta.

Treballar amb persones, establint amb elles una relació d'atenció i ajuda, entrant a les seves vides, acompanyant-les en part del seu camí i sent partícep dels seus avenços... m'està ensenyant moltes coses, però també removent més del que imaginava. Fa temps ja ho vaig intuir i ara ho estic descobrint: estar en contacte amb nens, joves i adults que persegueixen millorar, que són exemples de superació i lluita, ens recorda, inevitablement, les nostres pròpies batalles, els nostres propis reptes. Cada dia aprenc i creixo al seu costat, però també em retrobo amb antigues pors i surten a la llum aquelles parts de mi que potser podrien canviar. Aquella sensació al pensar que hauria d'haver dit això i no allò altre; l'etern dubte de què hauria passat si hagués fet les coses d'una altra manera. Aquell pessic a l'ànima al ser conscient de la importància del que diem ―amb paraules, mirades o gestos inconscients― i de quant pot marcar als altres sense que ni tan sols ens en adonem. 

Sento que encara queda molt camí per recórrer i desenes de primeres vegades per superar, però confio en que tot anirà, poc a poc, trobant el seu lloc. Que encara que els nervis, la inseguretat, la incertesa i la por a no estar a l'alçada es barregin de forma constant des del primer moment, la il·lusió de donar la mà a qui ho necessita i la màgia de ser testimoni dels esforços, progressos i èxits de les persones a les que acompanyo estarà, sempre, per sobre de qualsevol por. No hi ha hagut un dia “fàcil", però hi ha una cosa que es repeteix cada cop que hi penso: sempre, sempre, val la pena.


Primeres vegades


Hi ha persones que descobreixen quina és la seva vocació ben aviat, que són capaces de mirar al futur amb les idees clares, que saben molt bé què voldran ser quan siguin grans... però, sense cap mena de dubte, quan va arribar el moment de prendre una decisió sobre el futur, jo no vaig ser una d'elles. Amb divuit anys, vaig descobrir que les coses passen per alguna raó, encara que en el seu moment no aconseguim donar sentit als fets que capgiren les nostres expectatives, canvien els nostres plans i ens fan arribar a llocs inesperats, que mai hauríem imaginat. Un cúmul de situacions va fer que, al setembre de 2012, comencés a estudiar el Grau de Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona. M'havia preparat per cursar Medicina, era una idea a la que portava molt temps donant voltes... així que allò em descol·locar i em va fer sentir perduda, molt perduda.

Després de mesos de gran desconcert i alguna que altra llàgrima, finalment vaig comprendre que mai hagués encaixat en la meva primera opció i que, sense saber-ho, sense ni tan sols planejar-m'ho, la vida m'havia dut exactament on havia de ser: a formar-me en una professió que, amb el temps descobriria, sembla feta a la meva mida. En aquell moment, no sabia ben bé amb què em trobaria ni quines sortides professionals tindria quan acabés, però era una carrera en la qual m'havia fixat perquè em fascinaven totes i cadascuna de les assignatures i em sorprenia la gran varietat disciplines que el pla d'estudis preveïa abarcar. Era una combinació de moltes de les àrees que sempre m'havien interessat i que en algun moment m'havia plantejat estudiar, l'equilibri perfecte entre neurologia, biologia, física, psicologia, lingüística i educació...

Durant l'estiu de 2012, just abans d'entrar a la universitat, vaig sentir la necessitat d'expressar totes aquelles sensacions prèvies a un nou començament, de posar paraules a aquella incertesa i a tots aquells dubtes sobre el futur; de deixar volar la meva imaginación i retrobar-me amb l'escriptura, una de les coses que més m'apassionen des de ben petita, en un espai personal. Per això, just quatre anys després, havent acabat els estudis i poguent dir que ja sóc logopeda, obro un nou quadern en blanc dins d'aquesta web. Un espai que neix amb el desig d'anar compartint històries, reflexions i pensaments que vagin sorgint en aquest camí, així com també articles propis sobre aspectes relacionats amb la logopèdia, que em serveixin per posar en ordre tot allò que vagi aprenent i, alhora, puguin servir per apropar i donar a conèixer aquesta professió, encara menys coneguda del que hauria, a tothom que vulgui saber-ne una mica més, a qui busqui informació completa però explicada a través d'un llenguatge senzill i comprensible, accessible a qualsevol lector. Un lloc on alimentar les meves passions, on reunir algunes de les coses que més m'agraden: la logopèdia, l'educació, l'escriptura, la vida... Un punt de trobada on compartir y aprendre junts. Un projecte personal que, espero, anirà creixent poc a poc, amb esforç i la il·lusió d'anar, pas a pas, perseguint somnis en aquesta etapa que no ha fet més que començar.